Escribir es viento fugitivo
-Blas de Otero-
Como mojando la pradera,
así se posó el dorado
aquella tarde sobre su torso.
Lloraron playas y girasoles,
cumbres y barrancos,
huérfanos de una luz
que tras las cortinas
acertó una espalda desnuda.
Fría y bañada en oro,
a merced de un poeta
que cambió la pluma por la brocha,
aquel lienzo de carne, hueso y caricias
no fue sino la mejor obra
que un escritor jamás hubiese concebido.
A la merda, la poesia.
Que em recordin com el poeta
que va odiar aquest gènere dels collons,
com aquell que va cagar-se en
les rimes, la mètrica i els ritmes.
Hi escriuré totalment en prosa si cal,
només per a fer tornar els versos al seu infern.
Ja vaig advertir-te.
"No et posis més pel finestral".
I només fas que tornar-hi i tornar-hi,
cada vegada més exuberant, més voluptuosa,
més ardent i més desitjable que no pas mai.
Ah, fotuda poesia!
Quant més t'estime, més t'odie,
més vull xafar-te i fer que desaparegues.
Fer-te sucumbir,
això és el que vull.
Prendre foc al teu lirisme
i no tornar a veure't.
Tant de bo així ho faça
més prompte que no pas tard,
no siga que tornis a amagar-te
i jo, boig i malalt,
isca, com sempre, a perseguir-te, malparida!
