lunes, 23 de enero de 2017

He somniat

He somniat el blau.
He somniat l'eternitat, la mort.
He somniat una vida que no és meua.
He somniat fugir de la que tinc.

Recorde somniar tota la nit,
ulls closos,
ulls oberts,
cec.
Recorde somniar Venus i Afrodita,
humit el llit,
encés el ventre.

He somniat massa coses,
massa com per a contar-les totes.

Sí recorde, però, haver contemplat en vida
somnis d'aquells que no es somnien.
Somnis que et besen la pell.
Somnis que trepitgen l'ànima,
que són matèria indomable.
Somnits suats gemegant amb llengües de foc.

Tots somniem allò que no podem viure.
Hi ha d'altres que vivim de somnis.

Jo em crec sonàmbul
per viure't a tu.

lunes, 9 de enero de 2017

Resistan


                          Soy ciego, me llaman poeta,
                           vivo de hacer versos
                           y vivo miserable
                                Luces de bohemia
                                Valle-inclán

No quiero complacer a quien lea
-si eso es lectura, yo no escribo-
sandeces y pedanterías sin fondo
-solo el de sus carteras y billeteras-
de esos tantos maniquíes de escaparate literario
que, más que crear, repiten lo que
el de su lado repitió de quien delante tuvo.
Que esto no llegue a tus manos,
ladrón,
delincuente,
asesino
de poetas que andan dejándose la voz y el arte
en cualquier rincón de cualquier callejón maloliente.
Aparta la mirada de este mi verso,
más cómodo en gargantas y oídos escasos y entendidos
que en boca de abundantes ignorantes y analfabetos.
Estos de los que te privo
dedico al artesano vivo de la palabra,
al que mima el barro y lo entrega
aun para vivir miserable.

Resistan, camaradas.
Somos nosotros quienes vivimos del arte.
Ellos solo engordan sus cuentas.

lunes, 12 de diciembre de 2016

Ocaso

                               Escribir es viento fugitivo
                               -Blas de Otero-
   

Como mojando la pradera,
así se posó el dorado
aquella tarde sobre su torso.
Lloraron playas y girasoles,
cumbres y barrancos,
huérfanos de una luz
que tras las cortinas
acertó una espalda desnuda.

Fría y bañada en oro,
a merced de un poeta
que cambió la pluma por la brocha,
aquel lienzo de carne, hueso y caricias
no fue sino la mejor obra
que un escritor jamás hubiese concebido.

domingo, 4 de diciembre de 2016

ODA PRIMERA

A la merda, la poesia.
Que em recordin com el poeta
que va odiar aquest gènere dels collons,
com aquell que va cagar-se en
les rimes, la mètrica i els ritmes.
Hi escriuré totalment en prosa si cal,
només per a fer tornar els versos al seu infern.

Ja vaig advertir-te.
"No et posis més pel finestral".
I només fas que tornar-hi i tornar-hi,
cada vegada més exuberant, més voluptuosa,
més ardent i més desitjable que no pas mai.

Ah, fotuda poesia!
Quant més t'estime, més t'odie,
més vull xafar-te i fer que desaparegues.

Fer-te sucumbir,
això és el que vull.
Prendre foc al teu lirisme
i no tornar a veure't.

Tant de bo així ho faça
més prompte que no pas tard,
no siga que tornis a amagar-te
i jo, boig i malalt,
isca, com sempre, a perseguir-te, malparida!

domingo, 27 de noviembre de 2016

Confesiones

No me escuchen si quieren creerme.
Si fui capaz de terminar este poema,
ni siquiera se atrevan a oír mi voz.
Tanto arte dispongo para ello
como para la palabrería.

Reconozco abusar de la verborrea
[qué remedio. Poeta soy]
y obligarles a acceder por mera dejadez.
Les advierto, pues, que acabarán obviando mi mentira.

Aviso, también, a quien verdaderamente
desee saber mi verdad.
Advierto, del mismo modo, no dejarle
escapar de ella,
pues les invito a mi silencio,
a una mirada que grita enmudecida.

Esa es mi verdad,
la que encierra
el silencio
en cada mirada.

Tampoco crean, entonces,
la gran mentira que son mis poemas.
Háganlo solo el día
en el que deje de escribir.

Mueran en el intento.

lunes, 21 de noviembre de 2016

Maldito sea

Por no escribir,
ni escribo en orden el beceadario,
ni orden yo en letras las pongo,
o pongo las orden yo en letras,
sé no.

Olvídame.
Te soy ya sin serme.
Perdí aquello que te hizo querer.
La palabra.
El verso.

Maldito sea.

martes, 1 de noviembre de 2016

No ho facis

Mira. Escolta.
T'estime. I m'estime
tots els teus petons,
i les rebolcades a la sorra
i la fosca escaleta on rodolem als capvespres;
i m'estime aquesta gloriosa veu
alta i poderosa que m'ofega
i que em fa goig posar per evocar-te!

Però, vine.
Mira bé. Torna a escoltar.
No em facis el fàstic, no,
no deixes d'estimar-me.
Allò suposaria canviar el to,
baixar la veu,
desfigurar el rostre,
trencar-lo.

Em sé poeta i em sé també
que em recordaran per
odiar-te
o
estimar-te.

No ho facis, amor.
No em facis optar per la primera.