No ho facis

Mira. Escolta.
T'estime. I m'estime
tots els teus petons,
i les rebolcades a la sorra
i la fosca escaleta on rodolem als capvespres;
i m'estime aquesta gloriosa veu
alta i poderosa que m'ofega
i que em fa goig posar per evocar-te!

Però, vine.
Mira bé. Torna a escoltar.
No em facis el fàstic, no,
no deixes d'estimar-me.
Allò suposaria canviar el to,
baixar la veu,
desfigurar el rostre,
trencar-lo.

Em sé poeta i em sé també
que em recordaran per
odiar-te
o
estimar-te.

No ho facis, amor.
No em facis optar per la primera.